Almenys avui
Hemingway deia que li ajudava escriure amb gana.
Jo he sopat massa.
Tinc la panxa plena i el cos lleugerament lent, com si el menjar hagués apagat una part del cap i m’indiqués que és hora de dormir. A vegades el cos sap coses abans que el cap. Cal fer-li cas, encara que no sempre expliqui per què. Pur instint. Animal.
L’autor nord-americà també deia que es podia començar parlant del temps, del clima, però ara el temps no importa gaire. No aquí dins. No al meu cap.
Sembla, de fet, que ja he començat. Ja tinc l’inici.
Soc a la meva habitació. No he encès el llum. Fora ja és fosc del tot i deuen ser gairebé les deu.
Només importa si estàs fora.
Si camines.
Si vas cap a algun lloc concret.
Potser no és cap en especial. Potser és un bar amb les persianes mig abaixades i llum groga, que regenta un cocodril amb smoking, on encara et serveix l’última copa sense preguntar res. O potser és casa d’algú que no veus des de fa mesos, però que avui t’ha vingut al cap amb una claredat massa precisa.
Hi ha records que no apareixen sols.
Ara t’enrecordes d’aquell individu que durant un temps veies a diari i que, ja fa temps, les rutines han separat de tu.
Jo, de moment, no surto.
Em quedo aquí, a les fosques.
Camino. No sé ben bé cap a on. El semàfor em dona pas abans d’hora. Tothom creua, però les cames no es belluguen fins que es posa vermell. Creuo.
Un fanal parpelleja quan hi passo per sota. Tots, de fet. Algú riu darrere d’una finestra just quan aixeco el cap.
Camino amb música, però deixo passar els sons del carrer. Miro el cel. Sempre té alguna cosa a dir. Aquesta nit sembla especialment atent.
Creuo l’últim semàfor. Preparo les claus abans d’hora. Miro les finestres veïnes, els seus sostres, les possibles vides que s’hi amaguen. Tinc la sensació que algú ja m’ha vist. Vides que, per molt a prop que tingui, mai sabré qui són. Demà segur que em topo amb una d’elles.
Una cortina que s’aparta.
Després, una finestra que s’obre amb cura.
Els balcons s’omplen a poc a poc, com si a les notícies ho avisessin.
Alguns em miren amb complicitat. D’altres diuen el meu nom amb una confiança estranya. Algú aplaudeix. Un sol cop. Després un altre. Els gossos borden. Els gats miolen.
El carrer sembla d’acord amb alguna cosa.
Valida el meu dia.
La meva mare observa des d’un balcó que no recordo haver vist mai. Somriu.
No faig res especial. Assenteixo lleument. Alço un braç en forma d’agraïment. Penso que no n’hi ha per tant. Que avui no he fet res memorable. Però el món sembla conforme.
Almenys avui, el dia queda acceptat.
I mira que el públic semblava exigent a primera hora del matí.
El carrer es va apagant darrere meu. Les finestres es tanquen. Tot torna al seu lloc.
Obro el portal. Pico l’ascensor i desconnecto els auriculars. Em miro al mirall. Dono per bo el dia. Un dia normal, fàcil, que ràpid entrarà al calaix de l’oblit.
M’assec a l’escriptori. Escric.
Ja estic quiet.