Jan

Cada 30 de juny em serveix per llançar l’àncora i deixar-la al fons del mar. Parar. Mirar enrere. Veure on soc.

No només perquè l’endemà sigui el meu aniversari, i em serveixi de guía per posar balanç, sinó perquè avui és el teu.

Dic “és”, i no “era”, perquè dins nostre continues celebrant-lo. Fa deu anys que ja no hi ets físicament, però hi ha persones que deixen de ser visibles sense deixar de ser presents. N’ets una.

Aquest dia sempre em porta al mateix ritual. Camino sol, em poso els auriculars, deixo que la música faci de pont i començo a parlar amb tu. Potser, amb els anys, aquestes converses són menys freqüents. El temps ha fet la seva feina, i el dolor ja no ocupa cada racó de la vida com abans. Però l’amor no ha disminuït. Només ha après una altra manera d’existir.

Sé que ets allà. No sé explicar de quina manera, però ho sé. I també sé que nosaltres continuem aquí, portant-te amb nosaltres. Encara ens continues ensenyant coses. Encara ens continues fent millors.

Fa vint-i-dos anys vas arribar al món. Encara recordo aquell dia com si fos ahir. El teu pare, el Xavi, sortint al balcó de l’hospital, llençant-nos aigua al meu pare i a mi mentre ens cridava que ja havies nascut.

I jo, amb tota la innocència del món, et vaig veure darrere el vidre, tot vermell, amb la cara aixafada contra el vidre de la cuna, plorant, i vaig deixar anar la frase per la qual tota la família encara em recorda:

«És humà.»

Durant anys he pensat que aquella havia estat la meva gran pífia.

Ara ja no n’estic tan segur.

Potser va ser l’encert més gran que he fet mai. Res més gros podré arribar a dir.

Perquè si hi ha una paraula que et defineix és aquesta: humà. La persona més humana que he conegut mai. La que estimava amb més facilitat. La que donava més sense esperar res a canvi.

O potser no.

Potser eres un extraterrestre que va venir a ensenyar-nos a nosaltres, els humans, com hauríem d’estimar-nos. Com hauríem de cuidar-nos. Com hauríem de viure.

I ho vas fer des del primer dia.

El que sí que sé és que ens vas demostrar una cosa que els anys no han pogut desmentir: que l’amor és més gran que la mort. Que el temps pot transformar moltes coses, però no pot esborrar allò que una persona ha sembrat dins dels altres. És trascendental.

Ens vas ensenyar que el privilegi més gran d’aquesta experiència —humana o extraterrestre, tant se val— és donar.

Tu donaves amor sense calcular-lo.

I nosaltres només intentem estar a l’altura d’aquest llegat.

Gràcies per continuar fent-nos millors.

Allà on siguis… Janju.